4.2. Àmbit de la disciplina
Per tant, l’ergonomia, com a disciplina, estudia la relació de les persones amb els elements amb què interactuen en els llocs on es produeix aquesta activitat.
Caldrà, per tant:
- Conèixer els usuaris i les seves característiques principals, organitzades de manera esquemàtica a partir de les seves capacitats i limitacions.
- Analitzar i conèixer els elements amb els quals interactuen, bàsicament relacions dimensionals i capacitats comunicatives.
- Examinar aquells components de l’entorn que tenen un paper important en la manera en què es desenvolupa la seqüència d’accions que realitzen els individus.
En funció del tipus de relació interactiva que els usuaris estableixen amb els objectes en un context determinat, McCormick distingeix dos tipus bàsics de situacions: una participació activa entre persones, objectes i entorn, i una altra de caràcter passiu. En ambdues participen i concorren tots els components que intervenen en les nostres interaccions. A cada nivell d’activitat podem identificar interrelacions passives entre persones i elements que intervenen indirectament en la situació. Ens referim als objectes i complements personals que ordenen i estructuren la nostra vida personal des de la distància i la proximitat al mateix temps, com ara la roba, objectes de record, de valor sentimental, etc. Aquests components constitueixen l’entorn físic i personal que participa en el nostre comportament amb la seva presència.
La millora de les activitats, la seva realització personal i col·lectiva, constitueix el principal objectiu de l’ergonomia. Com a disciplina procura conjugar el benestar i profit que obtenen els individus gràcies a l’ús d’objectes i a l’eficàcia que ens procuren, considerant sempre l’entorn físic que defineix l’escenari de les nostres activitats. Els diferents tipus de relacions que es poden produir en les situacions d’interacció entre individus, objectes i entorn poden sintetitzar-se en processos de percepció, de processament de la informació, de presa de decisions, memòria, atenció, retroalimentació i activitat o resposta dels individus.
A partir d’aquestes funcions bàsiques, Salvendy estableix un conjunt de tasques bàsiques i universals dels éssers humans en funció de les seves relacions amb objectes, dispositius i sistemes tecnològics:
- accions que requereixin o produeixin força muscular i manipulació;
- activitats que prioritzin la coordinació de funcions sensorials;
- transformació o traducció d’informació en acció;
- conversió i tractament d’informació;
- generació i producció d’informació (principalment creativa).
Des d’un àmbit d’estudi molt més ampli, Gehl, en el seu text sobre la humanització de l’espai públic, distingeix tres tipus d’activitats humanes que demanen diferències en la configuració i en les característiques de l’entorn físic en què es desenvolupen les diferents situacions:
- activitats necessàries que es fan en tot tipus de condicions (anar a la feina, utilitzar transport urbà…),
- activitats opcionals que depenen de les condicions ambientals (passejar, prendre el sol…),
- activitats socials a l’espai públic (trama urbana, mitjans de transport…) que depenen de les relacions personals que principalment es generen a partir d’activitats necessàries i opcionals («activitats resultants»).
Per això, per saber l’amplitud i varietat d’activitats que poden exercir les persones, la praxi ergonòmica requereix coneixements de tots aquells àmbits disciplinaris que tenen una relació directa amb el conjunt de tasques descrites. Cadascuna de les disciplines implicades pot donar-nos recursos metodològics per analitzar i avaluar productes i entorns, a més de facilitar-nos l’aplicació dels coneixements adquirits i els resultats obtinguts al disseny dels objectes amb què interactuem.