1.1. Introducció. Definició
Todos los hombres son diseñadores. Todo lo que hacemos casi siempre es diseñar, pues el diseño es la base de toda actividad humana. La planificación y normativa de todo acto dirigido a una meta deseada y previsible constituye un proceso de diseño.
Els éssers humans, com qualsevol organisme viu, interactuem amb el nostre entorn en funció de les nostres característiques i de les nostres capacitats. Però, a diferència d’altres organismes vius, les nostres relacions amb l’entorn són molt més complexes. Les persones interactuem amb el medi de forma simultània a diferents nivells espacials, ens desplacem d’un lloc a un altre, creem els nostres espais comuns, acomodem el nostre espai personals i despleguem les nostres activitats en tots aquests escenaris propers. Les nostres accions depenen tant de la configuració del nostre entorn com de les nostres capacitats físiques d’interacció. Les nostres tasques s’organitzen en funció de la informació que perceben els sentits i s’orienten focalitzant la seva atenció en els elements rellevants per al desenvolupament de cada activitat. La nostra constitució anatòmica i física, les sensacions que ens arriben de l’exterior, les activitats que duem a terme i la comprensió de les situacions faciliten la nostra adaptació a la diversitat d’ambients que hem sabut sentir i entendre.
Gràcies a les diverses habilitats que tenim, hem pogut comprendre i valorar els recursos que ens regala el medi ambient per intentar aconseguir els nostres objectius. Unes habilitats que actuen juntament amb el raonament i la capacitat d’acció per guiar les nostres experiències, de qualsevol tipus i orientació, amb la intenció de «fer per obtenir». D’aquesta manera, habilitem mitjans perquè ens facilitin les nostres activitats. La nostra llibertat d’acció ens facilita una diversitat de comportaments que amplia les nostres capacitats d’adaptació als diversos entorns que experimentem. La nostra capacitat per comprendre el medi ens permet aprendre’l, interpretar-lo i modificar-lo per adequar-lo i acomodar-lo a les nostres pròpies circumstàncies. Diuen Steinfeld i Maisel:
«El diseño es un método de adaptación activo y decidido que la gente usa para ajustar su mundo a sus necesidades. A través del diseño, los seres humanos eliminan las barreras y desarrollan ambientes, productos y sistemas de apoyo para facilitar el logro de sus metas».
A partir d’aquesta definició hauríem de fer-nos algunes de les preguntes següents: com és el medi?, com som nosaltres?, com percebem el món exterior?, què som capaços de fer? Les possibles respostes a aquest conjunt de qüestions poden ajudar-nos a descobrir com planificar els recursos necessaris per vehicular l’èxit de les nostres activitats. Per Gibson el medi és allò que, com a espècie, som capaços de percebre, és a dir, sentir i comprendre. Aquesta concepció interactiva del medi permet que l’autor l’estructuri a partir d’un conjunt d’elements que es disposen en l’entorn i que nosaltres ordenem d’una manera determinada. Aquest procés d’ordre es produeix a partir de les situacions en què l’observador i el seu entorn concorren i es complementen. Uns escenaris de relació que comparteixen els individus amb ells mateixos, amb els seus semblants i amb un entorn, espacial i temporal, on es produeixen.
L’entorn se’ns presenta amb canvis constants però també, al mateix temps, amb elements permanents que li atorguen estabilitat i perdurabilitat. Un cúmul d’aspectes que necessitem ordenar i relacionar per aprendre. La concepció del nostre entorn comú que proposa Gibson descriu un món estructurat dimensionalment a partir d’unitats niades, on els elements que les integren contenen i configuren, alhora, unitats majors i menors que podem distingir i discernir. Una ordenació que serveix tant per al món natural (muntanyes, valls, rius, arbres) com per al món construït (habitacions, habitatges, edificis, ciutats).
Aquest medi està constituït per diverses substàncies que determinen les diferències ambientals que ens envolten: el medi atmosfèric, terrestre i marí, per exemple, compostos principalment per substàncies diferents. Les circumstàncies del medi delimiten les nostres capacitats de percepció i de locomoció. Totes dues, actuant coordinadament, ens permeten desplaçar-nos des d’un lloc a un altre salvant els obstacles que ens trobem pel camí. Però també distingim les substàncies del medi gràcies a l’acció conjunta dels nostres receptors sensorials, que ens ajuden a posicionar-nos en cada context: la vista, l’oïda, el tacte, olfacte, l’orientació i l’equilibri hi participen coordinadament. Gibson afirma que una bona manera de diferenciar les substàncies del medi ambient és distingir les superfícies que el componen. Les superfícies presenten unes característiques determinades que poden ser permanents o canviants, es col·loquen d’una determinada manera i es materialitzen en forma de textures. I gràcies a la il·luminació que reben i reflecteixen les superfícies, i les ombres que projecten els volums que constitueixen les coses, podem discriminar i conèixer el món: «The fonamental ways in which surfaces are laid out have an intrinsic meaning for behavior unlike the abstract, formal, intellectual concepts of mathematical space.» (Gibson, 1986, pàg. 44).
Gibson relaciona, així, la capacitat dels éssers humans per percebre les superfícies i la composició de les coses, principalment en funció d’allò que ens proporcionen o poden proporcionar-nos. Un conjunt de possibilitats que el medi extern ofereix als individus i que aquests són capaços de comprendre i d’interpretar com a recursos disponibles, és a dir, la capacitat de fomentar o promoure les seves activitats i fer servir els recursos en conseqüència. Les persones assignen d’aquesta manera un valor a les coses que els envolten i els atorguen un significat determinat. Amb aquest posicionament Gibson formula la seva teoria de les affordances, que constitueix una concepció interactiva de les relacions de les persones amb el medi, un plantejament per explicar com es complementen les característiques dels dos sistemes (medi i individus) per oferir possibilitats d’acció. Per tant, una affordance defineix una unitat relacional entre les característiques del medi utilitzat i el comportament d’una persona, aspectes complementaris en l’acció. En cada cas, les característiques del medi, objecte o instrument facilitaran diverses possibilitats de manipulació i d’acció, i els individus n’intentaran trobar les oportunitats d’interacció. Aquesta unitat relacional s’estableix, per tant, entre un fet del medi ambient i un fet de comportament. En certa manera es relaciona un conjunt de fets, reals, físics i objectius, amb un conjunt de valors, significats i conceptes subjectius, per adequar el comportament dels individus amb la percepció del seu entorn.
El concurs de les nostres capacitats cognitives i les de manipulació ens ha permès alterar el medi en el qual vivim. Hem creat un món artificial a partir del natural, dos escenaris diferents d’una mateixa realitat. Per a Gibson la nostra manera d’actuar, les nostres percepcions i la nostra manera d’intentar comprendre aquestes dues realitats és la mateixa. No hi ha diferències substancials i significatives entre els entorns naturals i els modificats per l’home perquè adoptem diferents pautes de comportament per a cadascun. Tot i que les diferents comunitats humanes hagin implementat mètodes i desenvolupat tècniques per dominar el medi natural, adaptant-lo, modificant-lo i construint-lo en funció de les seves necessitats, les pautes generals de comportament segueixen sent les mateixes. Els inconvenients que ens trobem en el medi natural i les dificultats que ens plantegen els diferents contextos han constituït els reptes que han impulsat els avenços adaptatius i fomentat la supervivència i perdurabilitat dels éssers humans. El disseny ha estat un dels principals instruments que han utilitzat les persones per adaptar els mitjans disponibles en cada moment com a recursos de suport i de promoció de les activitats humanes. Buscant oportunitats en el medi, detectant necessitats i oferint solucions als diversos problemes que els humans, com a espècie, s’han anat trobant al llarg de la seva evolució, el disseny ha guiat la modificació del medi ambient cap a la seva habitabilitat:
«El diseño… su propósito fundamental es cambiar la forma y organización de nuestro mundo material e incluso cambiar la forma en que interactuamos con él».
Els individus hem estat capaços de conèixer el món que ens envolta, comprendre les lleis que regeixen i estructuren la conformació de les coses, i dominar i elaborar materials per crear un món artificial, basat i originat en el natural. Les habilitats i capacitats que posseïm ens han permès afrontar les situacions amb què diàriament ens trobem.
L’evolució i desenvolupament cerebral i sensitiu van permetre que les mans es constituïssin com un dels instruments humans fonamentals. El concurs de la intel·ligència i de les habilitats manuals han estat determinants per aconseguir tots aquests èxits. L’adquisició progressiva d’habilitats manuals, el seva perfeccionament i precisió van convertir l’Homo faber en el gran transformador del món. Tots nosaltres ens basem en les habilitats i capacitats de les mans per elaborar el món artificial en què vivim. Pràcticament en totes les activitats que realitzem participen les mans. Constitueixen els nostres òrgans d’interrelació amb el món exterior, executen i reben informació. Les connexions del cervell amb les mans han estat fonamentals per al desenvolupament evolutiu dels éssers humans com a espècie i ha dirigit les seves capacitats creatives. Les mans actuen interactuant amb el pensament, que avalua les accions i els seus resultats per descartar allò que no ajuda a les nostres accions i per, en paraules de Williams, retenir allò que és útil, reconeixent el seu valor. Els processos d’aprenentatge, la comunicació i la col·laboració amb altres individus, tant d’un mateix àmbit cultural i social com de diferents llocs, van fer la resta.