1.4. La dimensió pública del disseny
Els entorns clàssics en els quals interactuen les persones són la naturalesa i l’espai urbà. El procés d’adaptació a cadascun d’aquests entorns s’ha desplegat en funció de les capacitats físiques i cognitives dels éssers humans, en el cas de l’entorn natural, i s’ha complementat amb les capacitats socioculturals en el cas del disseny i planificació de les ciutats o entorns urbans (Echeverría, 1999).
Les ciutats es redissenyen contínuament per fer-les més habitables, adaptant-se a les persones i modificant les seves infraestructures en funció dels avenços de la societat de la informació i comunicació i de les innovacions tecnològiques. Aquests avenços impulsen el procés de globalització que no ha d’oblidar els principals actors de la societat. Des del punt de vista del disseny centrat en les persones, la globalització no ha d’utilitzar-se per homogeneïtzar la manera de viure i de comportar-se, sinó per promoure un disseny que tingui en compte la diversitat humana i la igualtat d’oportunitats. Alguns dels factors relatius a la diversitat humana, el disseny universal i l’accessibilitat els tractarem en els apartats següents.
A diferència de la dimensió domèstica o privada, la dimensió pública del disseny es manifesta en la configuració d’un entorn que promou i facilita la vida pública, principalment, el flux o mobilitat de les persones i les interrelacions socials. En aquesta dimensió pública de l’ésser humà el disseny centrat en les persones exerceix un rol fonamental en la planificació dels contextos urbans. Des dels seus inicis, els projectes de disseny urbà prenen en consideració les activitats que han de procurar els espais públics. Les característiques i tipologia d’activitats determinen els requisits bàsics que s’han de tenir en compte perquè les persones puguin realitzar correctament les seves tasques quotidianes compartint un escenari comú: desplaçar-se al seu lloc de treball, consumir productes i serveis, gaudir d’activitats d’oci, etc. Però també hem de ser conscients que els espais públics s’han dissenyat tradicionalment per a un determinat tipus de persones. Com bé apunta Muxí (2006), les ciutats s’han planificat per a homes de mitjana edat, amb plenes capacitats físiques, amb feina estable i solvència econòmica. No obstant això, les necessitats d’aquesta tipologia de persones no són les úniques que han d’imperar en el disseny dels espais urbans. També és necessari incorporar les necessitats i les perspectives de gènere que diversifiquen i enriqueixen la vida pública, l’adaptació dels espais públics a les diferències físiques i generacionals i oferir llocs públics que facilitin la integració cultural de grups humans diferents.