4.9. Distribució i organització de components en un espai físic
El disseny pot tenir un paper important en l’organització dels components que configuren un espai físic determinat. Des d’un punt de vista ampli, el disseny pot intervenir en la definició de qualsevol tipus d’espai i volum amb independència de la seva escala i les seves dimensions. Els elements o components que ens poden ajudar a definir aquests espais o volums poden ser qualsevol entitat física, que hem de situar en qualsevol entorn d’experimentació. Els principis que són fonamentals per organitzar i distribuir els components en els espais han de coordinar-se amb el conjunt de seqüències i activitats que volem planificar.
Els components estan determinats com les entitats bàsiques que participen en les activitats que hem de realitzar en l’espai. Per exemple, en organitzar mobles en una oficina determinem que un escriptori és un component, però no la grapadora, el bolígraf i els papers que hi ha a l’escriptori. Quan organitzem un escrit tenim en compte els components enumerats, però no els mobles de l’habitació.
Principis de disposició i distribució de components
Per organitzar i disposar els objectes, els seus components i els elements que els configuren, hem de basar-nos en diferents aspectes. En primer lloc, hem d’adonar-nos i conèixer les capacitats i limitacions humanes a nivell sensorial i, a més, orientar-nos i guiar-nos per les mesures antropomètriques i possibilitats biomecàniques de les persones.
Les nostres pràctiques quotidianes posen de manifest que no es pot ubicar cada objecte o component en la seva posició òptima. Per això, cal establir un conjunt de directrius o prioritats que ordenin les funcions o tasques que volem realitzar amb les coses. Saber i utilitzar els principis que regeixen la disposició dels elements a partir de les condicions humanes pot ajudar-nos a situar o col·locar cada component en un lloc òptim de l’espai dimensional que estiguem analitzant. Gràcies a l’aplicació d’aquests principis podem establir i concretar llocs i posicions per als elements que configuren les coses. Un espai determinat o una ubicació òptima que faciliti al màxim la realització de les nostres activitats. El disseny ha de orientar-nos per formalitzar coses que ens procurin utilitat en cada situació.
En funció dels tipus d’activitats per realitzar s’estableixen distincions entre els àmbits d’interrelació. La dependència entre ells ens permet distingir principis per a situacions generals i directrius específiques per a situacions concretes. Per situar objectes i elements en els àmbits més generals i per a tasques bàsiques hem de guiar-nos per la importància i freqüència de les activitats. Per distribuir components que guiïn aquestes activitats hem de conèixer les funcions i seqüències d’usos de les coses.
McCormick (1980) destaca els següents principis orientadors:
- Principi d’importància. És important establir una classificació del conjunt de tasques per realitzar i jerarquitzar-les per prioritzar aquells elements que ens guiïn adequadament cap a la consecució dels nostres objectius.
- Principi de freqüència d’ús. Es refereix a la intervenció, espacial i temporal, dels elements que condueixen a la realització de les activitats. Aquí hem de tenir en compte conceptes com la disponibilitat dels elements, la seva participació i el seu ús.
- Principi funcional. Classificar les funcions per realitzar ens permet distribuir, agrupar i ordenar els elements segons les diferents operacions i actes que s’hagin de dur a terme.
- Principi de la seqüència d’ús. El coneixement de cadascuna de les activitats per realitzar i les seves interaccions permet establir models que recullen les successives fases i etapes de relacions que es produeixen. Els estudis i anàlisis de les seqüències d’ús dels objectes ens permeten implementar criteris d’afinitat per distribuir els elements: proximitat, contigüitat i semblança.
Per aplicar aquests principis en el disseny d’objectes es fan necessàries metodologies que ens aportin dades i informació sobre els individus que faran ús d’aquests productes i dispositius, i sobre com realitzen les activitats necessàries; també ens cal saber el context espacial, el lloc i els elements que els integren en cada situació.
Podem implementar en els projectes de disseny les dades humanes, dimensionals i la informació de moviments, proporcionats per disciplines com l’antropometria i la biomecànica. Per exemple, abast, limitacions i precisió en els moviments de dits i mans en interactuar amb dispositius, dimensions del mobiliari que fem servir per treballar o dels nostres habitacles personals.
D’altra banda, l’anàlisi de la seqüència d’activitats pot proporcionar-nos informació molt rellevant respecte a com organitzar i jerarquitzar les accions que s’han de desenvolupar. El coneixement de les diferents etapes i fases d’execució ens permet valorar la freqüència de les operacions, la seva importància en el conjunt de l’activitat i el temps que dediquem a cadascuna de les accions. Les tècniques d’observació d’usuaris, seqüències de fotografies o gravació de vídeo de l’activitat ens permeten obtenir informació directa de l’execució de moviments. Un altre tipus de tècniques, com entrevistes o enquestes a diferents tipus d’usuaris amb diferents nivells d’experiència, orienten la introducció de millores d’ús gràcies a les possibilitats i preferències que manifesten els usuaris. És important, en tot cas, establir i realitzar processos iteratius que ens permetin valorar i comprovar les millores implementades i la satisfacció de l’usuari. Algunes vegades és imprescindible verificar la seqüència d’activitats per mitjà de maquetes i prototips. La simulació física és un dels mètodes més efectius per visualitzar i comprendre com realitzaran els usuaris les accions (per exemple, gràfics i esquemes visuals: wireframe, layouts, etc.).
Finalment, l’entorn vital, la seva configuració física i ambiental, a més del conjunt d’activitats que es produeixen simultàniament, influeixen i condicionen de forma significativa l’execució de qualsevol de les nostres accions. El coneixement i la valoració de dades ambientals referents a la il·luminació, els sons i sorolls, els moviments i les vibracions, la temperatura i la humitat, poden ajudar-nos a facilitar l’ús dels objectes aplicant la informació resultant de forma extensiva per afavorir i facilitar el seu ús per al major nombre de persones possible (accessibilitat i diversitat).
A tall d’exemple, enumerem algunes de les pautes generals que hem de tenir en compte per dissenyar espais en què es desenvolupen activitats relacionades amb dispositius interactius com panells, pantalles o similars:
- Determinar les tasques visuals primàries.
- Especificar els dispositius que interactuen amb les tasques visuals primàries.
- Establir relacions de control-visualització (proximitat, compatibilitat de moviments…).
- Disposar els elements que es faran servir en la seqüència d’accions.
- Col·locar i ordenar adequadament els elements que s’utilitzen amb freqüència.
- Coherència de la proposta en relació amb la seva formalització, a més de la seva integració en el disseny general dels objectes.