4.5. Usuaris i informació
En el cas d’objectes que estructuren el seu funcionament a partir de sistemes o elements d’informació és important establir i determinar el tipus de persones o usuaris que utilitzaran aquests productes. Definir el grup de persones que utilitzaran aquests objectes facilita determinar les característiques particulars dels usuaris i, principalment, les capacitats i limitacions que afecten el processament de la informació. Com bé assenyalen Dul i Weerdmeester, «los usuarios tienen que absorber más y más información a velocidades y complejidad cada vez más altas» (2008, pàg. 43) i, per aquesta raó, és important saber els aspectes i característiques generals de les persones que potencialment faran servir aquests productes. En general ens han d’interessar:
- edat, idioma i cultura;
- nivells d’educació, coneixements i experiències sobre sistemes i objectes d’ús similar;
- necessitats especials i accessibilitat a la informació.
A més, si tenim en compte el procés de globalització en què està immersa la societat actual, hem de saber les diferències culturals dels usuaris en funció dels seus orígens i comunitats culturals. Les diferències interculturals es manifesten principalment en l’ús i tractament dels elements simbòlics propis de cada comunitat:
- Alguns dels símbols acceptats i usats amb freqüència per una cultura poden ser considerats ofensius per una altra.
- Les particularitats culturals imprimeixen singularitats en el significat dels símbols (no hi ha una simbologia universal).
- El significat emocional que s’adjudica als colors varia d’una cultura a una altra.
- Diferències en l’ordre de la lectura i en la distribució de la informació (dalt-baix, esquerra-dreta).
Informació. Els éssers humans utilitzem la informació que ens proporcionen els nostres sentits, en el seu conjunt, per captar i conèixer la realitat que ens envolta. Normalment utilitzem diferents sentits per obtenir informació dels objectes i del nostre entorn, conjuntament i simultàniament. Com diu Merleau-Ponty el nostre cos s’orienta cap a la percepció per sentir les coses que ens envolten.
Els dispositius tecnològics aprofiten les nostres capacitats sensorials per diversificar la informació que necessitem per interactuar-hi. Aquesta multiplicitat informativa no comportarà cap problema de processament per a les persones sempre que sigui compatible amb els nostres sentits, estigui sincronitzada i sigui complementària. Les persones solen utilitzar conjuntament els sentits de la vista, l’oïda i el tacte en la majoria de les seves interaccions amb els objectes, per exemple en la conducció d’un vehicle o en l’ús d’un telèfon mòbil. Però també sabem que l’atenció que sol·liciten els diferents sentits, juntament amb la quantitat d’informació que hem de processar per actuar adequadament, pot generar dificultats en la seva recepció i fins i tot arribar a produir saturació per excés d’informació o per incompatibilitat perceptiva.
Tot i això, també sabem que la coexistència i simultaneïtat d’estímuls pot ajudar a assimilar volums d’informació de manera molt efectiva i, al mateix temps, disminuir les demandes de memòria i record dels usuaris. És més, diversificar la informació emesa per mitjà de diferents canals perceptius facilitarà el seu processament i la seva comprensió. L’anomenada interacció multimodal recomana que la informació important sigui transmesa per diferents canals sensitius; d’aquesta manera la diversitat d’estímuls assegura que els missatges arribin efectivament als seus destinataris.
Informació visual. Els éssers humans obtenen i capten una gran quantitat d’informació per mitjà dels ulls. Els ulls constitueixen la font més important d’informació i la vista és el sentit corporal al qual més recorrem per descobrir les coses que ens envolten. Per tant, és fonamental tenir en compte les capacitats visuals per preveure la forma en què es presenta o es mostra la informació i adequar-la al nombre més alt possible de persones. De la mateixa manera hem de valorar les limitacions visuals dels individus i facilitar mecanismes perquè accedeixin fàcilment a la informació necessària.
En la formalització de la informació hauríem de generalitzar i aplicar les següents directrius:
- visibilitat de la tipografia,
- llegibilitat de caràcters per presentar informació visual de manera eficaç (mida, contrast, claredat, espaiat, etc.),
- ús explícit de recursos gràfics (diagrames i pictogrames) i codis visuals (símbols i signes) fàcils d’entendre,
- ús dels principis perceptius aplicables al disseny (figura/fons, límits de la figura, tancament, simplicitat, unitat).
Els elements i objectes que prioritzen la informació visual són (McCormick, 1980):
- pantalles quantitatives i qualitatives,
- indicadors d’estat o situació, llums de senyal i alarma (mida, luminància, temps d’exposició, color, freqüència de flaix, fons),
- pantalles i dispositius de vista prèvia de dades.
Informació auditiva. Els senyals auditius s’han reservat, tradicionalment, per complementar la informació visual, sobretot en aquells casos en què la interacció requereix molta atenció amb la vista. Els sons s’han utilitzat per informar d’accions concretes i determinades, com ara advertències, confirmacions, etc. Aquest paper secundari es fonamenta en la sensibilitat humana als sons, principalment la freqüència i la tonalitat, que poden arribar a ser desagradables i irritants si es repeteixen durant llargs períodes de temps. Per aquesta raó, els canals auditius s’han reservat per a la comunicació interpersonal, verbal i per transmetre i percebre composicions musicals.
La comunicació parlada s’ha anat incorporant progressivament, en els últims anys, a ordinadors, telèfons mòbils i altres tipus de dispositius que utilitzen sistemes de reconeixement automàtic i de resposta per veu. L’evolució tecnològica ha facilitat que els nous aparells electrònics imitin la parla i siguin capaços de reproduir-la amb nivells de qualitat comparables a la veu real. Però fins al moment a aquests dispositius els és més fàcil sintetitzar la parla que reconèixer-la correctament. A la pràctica, aquestes possibilitats de comunicació amplien els àmbits d’interrelació entre persones i objectes. Els seus àmbits d’aplicació han de ser explorats i avaluats tenint en compte el grau d’acceptació personal i en funció del tipus de reaccions que produeixen en els usuaris.
En general, es recomanen un conjunt de directrius per a facilitar els processos de comunicació i d’interrelació auditius. Les característiques de so i parla que es recomana aplicar a objectes i dispositius han de dotar els usuaris d’opcions de control i de regulació del procés:
- Seleccionar intensitat de so i to correcte.
- Escollir melodies i tons per a diverses funcionalitats.
- Modificar la velocitat del discurs per facilitar la seva comprensió (accelerar o alentir la seva reproducció).
- Possibilitat de repetir, aturar i reiniciar els missatges.
Sanders i McCormick estableixen un conjunt de característiques que depenen, d’una banda, de les capacitats humanes relacionades amb la recepció i comprensió dels estímuls acústics i, de l’altra, de les relacions naturals i apreses que els éssers humans associem als sons:
- detecció (presència de so, funcions de captació i atenció),
- discriminació relativa (diferenciació del senyal significatiu, capacitat de dissociació),
- identificació absoluta (reconeixement particular del senyal, principi d’invariabilitat).
Aquestes característiques poden ajudar-nos a valorar quan podem prioritzar la transmissió d’informació per canals auditius:
- situacions de sobrecàrrega visual
- espais poc il·luminats que limitin la visió
- emissió de missatges curts i simples
- canvis freqüents d’informació
- avisos directes i actuacions concretes
- activitats en moviment
Informació tàctil. Utilitzem el sentit del tacte per aproximar-nos a les coses i per utilitzar-les en les activitats que volem dur a terme.
Aquesta és la principal aportació del tacte respecte als altres sentits que utilitzem per interactuar amb el nostre entorn. A diferència dels sentits visual i auditiu, el tacte ens permet obtenir informació de les coses, manipular-les i modificar-les. D’aquesta manera el tacte és alhora receptor d’informació de les qualitats materials i formals de les coses i pot actuar alterant i variant les característiques que presenten. Però en realitat el sentit del tacte forma part d’un sistema sensorial molt més ampli i complex que també comprèn la sensibilitat cutània (de la pell) i la consciència del moviment i de l’equilibri. De fet, el terme adequat per referir-nos a al conjunt d’estímuls que capta aquest sentit seria el de somestèsic, la percepció de les sensacions del cos, tant en posicions estàtiques com en moviment.
El nostre sistema nerviós central processa la informació que rep mitjançant els diversos receptors i analitza totes aquestes dades de forma simultània per obtenir una comprensió general d’allò que succeeix en el nostre interior i la seva relació amb l’exterior. La somestèsia o sensibilitat corporal recull i utilitza tots els canals d’informació per posicionar les persones respecte a les activitats que volen fer.
Veurem més endavant, en l’apartat de sensació i moviment, com ens guien alguns d’aquests receptors en la nostra adopció de posicions i en l’orientació espacial. Mentrestant, aquí veurem el denominat tacte directe i voluntari com el que ens subministra informació concreta per mitjà del contacte amb les coses. Un contacte que tenim, principalment, amb determinats segments corporals de les nostres extremitats superiors: les mans i els dits.
El nostre coneixement del món, d’allò que ens envolta, depèn fonamentalment de la nostra interacció amb les coses mitjançant les mans i els dits. Les mans són les executores principals de totes aquelles accions que volem fer i, per tant, intervenen directament en gairebé totes les nostres activitats. Ens permeten tocar i obtenir informació directa de les coses, tant per conèixer-les com per manipular-les. A més, les qualitats de les coses que poden ser captades per les mans ofereixen informació que s’incorpora a la seqüències d’accions que realitzem.
Per apropar-nos i comprendre el nostre entorn utilitzem les mans per la seva funció exploratòria i calibradora. D’una banda, ens permet descobrir i saber la materialitat de les coses avaluant les principals característiques i qualitats que presenten els objectes i, de l’altra, ens faciliten dades sobre les mides, textures i volums que constitueixen les coses. Fixem-nos en la imatge següent i en l’equivalència que s’estableix entre algunes dimensions de la mà i algunes racions de l’alimentació.
En general, hem utilitzat el tacte en el desenvolupament d’activitats d’interacció amb aparells o dispositius per mitjà d’un conjunt d’elements que ens permeten controlar la informació que volem intercanviar. Botons, reguladors i interruptors ens proporcionen informació tàctil per determinar com han de funcionar els aparells. La disposició superficial d’aquests components ens facilita la seva localització, el seu ús i ens ofereix retroalimentació per saber en cada moment l’estat d’activitat en què participen.
El coneixement de la seqüència d’ús dels controls o comandaments de funcionament dels aparells i la capacitat humana per aprendre la seqüència d’ús facilita l’adquisició d’hàbits d’acció que ens permeten dur a terme activitats rutinàries. Aquests hàbits adquireixen importància en el moment en què hem de manipular un conjunt de components que queden fora del nostre camp visual. Per exemple, la capacitat concurrent en el temps d’escriure amb un teclat físic i visualitzar el resultat de les nostres accions a la pantalla.
A més dels dispositius electrònics que utilitzem normalment (telèfons mòbils, ordinadors, dispositius de videojocs), adquireixen especial rellevància les denominades interfícies hàptiques, que faciliten la seva operativitat mitjançant la combinació de les sensacions somestèsiques (tacte, moviment i força), juntament amb les visuals i auditives. Aquest tipus d’interfícies faciliten tocar objectes i sentir les seves propietats a distància i solen utilitzar-se en aplicacions robòtiques (medicina principalment) i per interactuar en entorns virtuals controlats i generats per ordinador.
Informació complementària. L’olfacte i el gust són els altres dos sentits que ens proporcionen informació de l’exterior a partir dels estímuls químics.
Tot i no estar tan desenvolupats com el de la vista, l’oïda i el tacte, la seva concurrència és fonamental i part essencial de les experiències humanes. El nas i la llengua estan interconnectades i els seus sistemes receptius complementen la informació que rebem.
Les percepcions agradables que ens transmeten les olors i sabors determinen part del nostre comportament i, per tant, condicionen les nostres activitats. Pensem, per exemple, en les olors i sabors que ens transmet un bon àpat i les sensacions que ens generen. De la mateixa manera que olors i sabors desagradables canvien i alteren les nostres accions.
La informació transmesa per aquests sentits s’ha utilitzat, tradicionalment, en l’àmbit del disseny i de l’ergonomia de manera moderada, donades les restriccions que plantegen la correcta i concreta discriminació i identificació d’aquest tipus d’estímuls. Pensem en la concurrència de dos olors o de dos sabors simultàniament i les dificultats que en general podem tenir per diferenciar-los i identificar-los. Un altre exemple que podem constatar és l’escassa informació que percebem per mitjà d’aquests sentits quan estem refredats. Per això, com a fonts d’informació s’han utilitzat de forma restrictiva i la seva eficàcia s’ha limitat a assenyalar aspectes relacionats amb la prevenció, o estats d’advertència i alarma (per exemple, l’olor que s’associa al gas, element de per si inodor).
Però també hem de tenir en compte que tenen algunes característiques particulars, sobretot la capacitat de connectar certes olors i sabors amb records o amb esdeveniments concrets de les nostres vides. Aquesta capacitat de conservar i establir associacions entre olors i fets passats i apresos en el passat conviu amb la capacitat d’habituació a certs tipus d’olors, sobretot aquells amb els quals entrem en contacte freqüentment. El llindar d’estimulació olfactiva és un valor que s’utilitza per mesurar els nivells de concentració odorant que pot tenir efecte en determinats grups de persones.
En l’àmbit del disseny la informació que proporcionen aquests sentits és important per dissenyar embalatges i envasos que mantinguin els aliments en les millors condicions de conservació. Sobretot en la selecció dels materials adequats, és vital que no desprenguin olors ni sabors que puguin contaminar els dels productes alimentaris. Per la mateixa raó, s’han de seleccionar els materials que intervenen en la fabricació dels estris de cuina que entren en contacte directe amb els aliments.
Un altre àmbit específic en què aquest tipus d’informació és important és el disseny de joguines, objectes i material escolar dels nens, sobretot per la toxicitat que poden tenir algunes substàncies (recordem la importància de l’etapa oral dels nens entre un i dos anys, que utilitzen aquest sentit per descobrir textures i formes i aproximar-se a tot allò que els envolta).
