3. La diversitat humana

3.8. Antropometria estàtica i dinàmica

Fins ara hem vist que hi ha un conjunt de factors que determinen la variabilitat de les característiques físiques dels individus. L’antropometria s’interessa per les dimensions corporals dels individus tant en repòs com en moviment. És lògic pensar que les mides que presenten els diferents segments corporals influiran tant en la mobilitat de les persones com en les seves posicions o postures. Per aquesta raó, l’antropometria analitza tant les posicions estàtiques com els moviments dels individus:

  • La antropometria estàtica o estructural pren mides dels individus a partir de dues posicions de repòs considerades com a bàsiques: vertical i sedent, és a dir, dempeus o assegut.
  • La antropometria dinàmica o funcional mesura els desplaçaments i l’amplitud angular dels diferents segments corporals que participen en els nostres moviments; per tant, intenta obtenir dades de la capacitat i dinàmica de les articulacions.

El conjunt instrumental bàsic que permet prendre mides antropomètriques de les persones està format per un conjunt d’instruments propis de la disciplina, entre d’altres: l’antropòmetre (s’utilitza per a mesures lineals), l’adipòmetre (per mesurar els plecs cutanis) i el goniòmetre (mesura els angles que formen les articulacions).

En general, les dimensions antropomètriques més comunes es relacionen amb el pes, amb les altures, longituds, amplades, profunditats o gruixos i amb els perímetres dels diferents segments del cos humà. Normalment es prenen com a referència els anomenats punts somàtics. Els punts somàtics són àrees del cos humà que solen coincidir amb punts prominents o excel·lents i també amb les zones i elements articulars (clavícules, genolls, colzes, etc.).

Entre les variables antropomètriques estructurals solen comptabilitzar-se un conjunt de dimensions bàsiques (unes cinquanta) que poden utilitzar-se per definir i determinar les dimensions mínimes que necessiten les persones per fer ús d’espais, aparells, instruments, mobiliari i objectes sense dificultats.

L’antropometria dinàmica utilitza valors compostos per mesurar l’amplitud dels moviments. El goniòmetre és l’instrument que mesura els desplaçaments angulars del cos i de les articulacions en els seus graus màxims i mínims. La disponibilitat d’aquest tipus de dades ens permet estudiar la coordinació entre les posicions i els moviments corporals i relacionar-los amb les activitats analitzades. Aquests paràmetres s’utilitzen en disseny per definir i dimensionar les posicions i activitats relatives dels individus amb tot allò que els envolta.

Les dades que proporciona l’antropometria dinàmica s’utilitzen en l’àmbit del disseny per determinar, principalment, les capacitats i limitacions relacionades amb activitats que requereixin l’extensió de les articulacions, l’abast dels objectes del nostre entorn, l’adaptabilitat d’ajustos i graduacions dels aparells i les amplituds o espais mínims necessaris per permetre el pas de certs segments del cos humà.

Però el sentit espacial de l’ésser humà va més enllà dels paràmetres dimensionals que ens ofereix l’antropometria. L’antropòleg Edward T. Hall va estudiar com les persones estructuren i organitzen l’espai en funció de les activitats o relacions socials que duen a terme. L’autor estructura els diferents nivells d’interacció espacial en quatre categories:

  • La dimensió íntima es refereix al contacte directe o molt proper amb altres individus o objectes.
  • La distància personal s’estableix a partir del límit físic mateix dels individus. És la distància que utilitzem per a les nostres relacions personals i per a les nostres principals activitats i assumptes d’interès.
  • La distància social és utilitzada per tractar d’assumptes impersonals i reunions socials o informals. Tant el comportament dels individus com les activitats que es realitzen solen estar condicionades culturalment i social.
  • La distància pública és aquella en què la participació i interacció entre individus limita el contacte visual i posicions o actituds dels individus, mentre que la comunicació verbal és efectiva si s’amplifica o s’accentua.

En cada un d’aquests nivells d’interacció intervenen significativament els estatuts individuals o particulars, la tipologia de situacions i els costums i hàbits formats socialment i cultural.