3.2. Les dimensions antropològiques de la cultura
Segons Boes (1986), cada tipus humà ha desenvolupat unes creences, costums i invencions que configuren la seva vida cultural i determinen la base de les seves interaccions socials i ambientals. La diversitat humana es manifesta, des de la perspectiva de l’antropologia cultural, a partir de característiques i trets que són universals, generals i particulars. Sabem que la cultura de cada comunitat organitza com han de desenvolupar-se i expressar-se les interaccions socials entre els individus que la conformen i que aquestes manifestacions se solen estructurar a partir de normes o patrons de comportament. Entre les normes o patrons culturals universals, intrínsecs a l’ésser humà com a tal, podem destacar l’organització de la vida en grups o en famílies d’individus i els actes relacionats amb el cicle vital de les persones. Les generalitats culturals solen estar presents en diferents grups humans al llarg del temps i en diferents llocs però no apareixen en totes les cultures; per exemple, les diferents maneres de conrear aliments, els costums compartits arran dels processos colonialistes del segle XIX o l’anomenada família nuclear (formada per pares i fills). Els costums singulars emfatitzen diferents aspectes que distingeixen uns grups humans d’uns altres: diferents maneres de menjar o d’usar els utensilis per menjar, les maneres d’afrontar la mort dels éssers estimats o les diferents fórmules de cortesia de la vida diària.
Per Kottak (2011), la cultura constitueix el nexe que vincula les persones amb el passat comú que s’ha transmès a través de les successives generacions. Sobre la base d’aquest substrat comú, la cultura evoluciona i s’acomoda a les circumstàncies canviants del present. Aquesta perspectiva relaciona les activitats dels individus amb la transformació cultural de les societats i considera que les pràctiques habituals són el motor que impulsen els processos d’adaptació dels patrons culturals a l’evolució de les convencions socials.
El canvi cultural: difusió de coneixements i globalització
Com ja hem vist en l’apartat 1, en els processos de canvi i transformació del medi intervenen un conjunt de factors socials i culturals que compartim amb els altres. La propagació i divulgació de coneixements dinamitza l’intercanvi cultural i fomenta els llaços i les dependències entre persones de diferents llocs i cultures. El fenomen de la globalització, impulsat per la tecnologia digital, contribueix a la difusió i a un intercanvi de coneixements que facilita l’emergència de noves formes de mobilització politicosocial, la hibridació tecnologicoproductiva i la innovació cultural.
Els considerats països avançats econòmicament i socialment difonen una sèrie de patrons culturals que es generalitzen globalment i «colonitzen» les expressions culturals locals o regionals generant un procés d’homogeneïtzació cultural que va en detriment de la diversitat cultural. Els teòrics i crítics del disseny són conscients de la influència que tenen aquests processos homogeneïtzadors en la producció global del disseny i han reaccionat proposant canvis en els enfocaments eurocèntrics que dominen l’àmbit pedagògic de la disciplina (pensem en l’expansió de les propostes pedagògiques de la Bauhaus que s’utilitzen com a base per estructurar els currículums pedagògics dels plans d’estudis del disseny). La «descolonització del disseny» implica atendre la concepció i pràctica del disseny que desenvolupen les diverses comunitats culturals i atorgar-los el rol que els correspon en el món globalitzat. Per ampliar informació sobre el tema podem consultar la plataforma creada per acadèmics i professionals del disseny que analitza aquesta qüestió: www.decolonisingdesign.com