1.3. Les dimensions humanes de les coses
Williams conclou que les formes de les coses estan condicionades pels efectes que el medi ambient exerceix sobre l’individu que determina, al seu torn, les dimensions i la forma dels estris, com produir-los i com utilitzar-los. Goldfield afirma que les persones determinem les dimensions de les coses i les disposem en sistemes o conjunts en funció de les tasques específiques que volem fer; per tant, les organitzem en relació amb les nostres activitats.
Les persones necessitem que les coses tinguin unes dimensions adequades perquè les puguem fer servir de forma fàcil i còmoda. S. Puig afirma que «la correcta escala de las cosas es una necesidad para los humanos, no solo desde el punto de vista funcional, sino también desde la perspectiva estética y simbólica» (2012, pàg. 6). L’autora de La medida de las cosas realitza una anàlisi de les dimensions dels objectes produïts relacionant-los amb les mides d’algunes parts del cos. La classificació de les coses que proposa es basa en l’escala dimensional del cos, de les parts del cos que utilitzem normalment per interactuar amb les coses que ens envolten. D’aquesta manera se superen les categories dimensionals convencionals (ens referim a les unitats mètriques estandarditzades) per una classificació ordenada a partir de referències anatòmiques humanes. Es recuperen, així, les mides i mesures humanes que ordenaven tradicionalment les nostres activitats. Recordem que mesures com el pam, la polzada, el peu o la braça han estat els referents anatòmics utilitzats en algunes de les nostres tasques (al món anglosaxó se segueixen utilitzant algunes d’aquestes dimensions).
La morfologia de les coses depèn, per tant, de l’escala corporal, i les seves mides s’han d’establir sobre la base de les mesures humanes. Com diu Puig, les dimensions dels objectes condicionen la seva percepció i les connexions psicològiques que establim amb ells es fan per comparació amb les mesures humanes. Les nostres relacions amb les coses depenen, bàsicament, de les dimensions i proporcions entre les parts del cos amb les quals fem servir els objectes. Gràcies als nostres dits, mans i cos experimentem les coses per sentir i captar la informació que necessitem per interactuar-hi. Les nostres habilitats manuals i corporals determinen l’ús que donem a les coses del nostre voltant.
Vegem, breument, quines són les característiques principals dels objectes del nostre entorn quotidià en relació amb la part del cos que intervé en la seva manipulació.
En primer lloc, ens trobem amb els objectes de mida dactilar. Utilitzem els dits per manipular coses petites. Les dimensions d’aquests objectes, els seus llindars dimensionals mínims, almenys, estan determinades per la grandària dels nostres dits, les seves habilitats i la seva forma d’ús. En general, podem dir que l’agudesa visual i la nostra capacitat de manipulació guien la seva materialització. Pensem, per exemple, en tecles, botons i controls, tots ells adaptats dimensionalment per a la correcta utilització o les dificultats d’ús que planteja la miniaturització de certes funcions dels dispositius tecnològics actuals.
La mida manual agrupa els objectes de la categoria següent. Les dimensions d’aquests objectes depenen de les dimensions de la mà humana: la mida del palmell de la mà, la longitud dels dits i la capacitat articular dels dits i el canell. La seva grandària ens permet una correcta visualització i la seva proporcionalitat manual en facilita l’ús. En aquesta categoria trobem, potser, el nombre més gran d’objectes produïts per l’home. Els individus fem servir aquesta tipologia de coses per ampliar les nostres capacitats i habilitats, i per aquesta raó solen formar part pràcticament de totes les nostres experiències. Pensem, per exemple, en la mida dels nostres telèfons mòbils i en les seves mesures més freqüents.
La mida del braç és la mesura que utilitza Puig per al grup d’objectes següents. Una categoria que presenta una variabilitat dimensional més gran, motiu pel qual els seus límits mínims i màxims són més difícils de precisar. No obstant això, sí que hi ha una dimensió, més espacial que física, amb la qual establir relacions de mesura. Aquesta dimensió està relacionada directament amb l’abast del braç i la seva capacitat articular, que permet establir la zona de control manual de les persones. Una zona que permet una bona visualització i localització dels objectes i que proposa unes mides adaptades a les activitats que volem desenvolupar. Pensem en les dimensions de les taules de treball, del mobiliari en general, que ens permeten ubicar i ordenar el conjunt d’objectes necessaris per realitzar tasques complexes i de llarga durada. Activitats com treballar i menjar fan ús d’objectes de mida mitjana que condicionen i disposen al nostre abast tots els elements que necessitem. En aquest tipus d’experiències el domini visual de la situació és essencial per fomentar un desenvolupament adequat de l’activitat.
La mida corporal delimita el grup de coses següent. Les nostres dimensions generals determinen els nostres espais pròxims i les dimensions dels objectes que ubiquem en els ambients personals. Puig considera que l’altura visual i la línia frontal de mirada són els elements que determinen la mida dels espais en relació amb les dimensions humanes. L’alçada del cos i les seves dimensions aporten dades per donar forma als objectes de mida corporal, com ara cadires, butaques, llits, etc. i per establir els espais de circulació necessaris per a cadascuna de les nostres activitats. S’estableix, així, un sistema de mesures proporcionals orientades a facilitar les nostres posicions i moviments.
Finalment, Puig ens proposa dues categories més per completar la seva classificació de la mida dels objectes: els que són més grans que el cos humà i els de mida colossal. Els dos grups es caracteritzen per prioritzar les dimensions espacials davant de les humanes, és a dir, sobrepassen les dimensions dels individus i s’enquadren en l’àmbit de les activitats públiques compartides. Les relacions que establim amb aquests objectes no són tan properes com en les categories precedents i, per tant, entre els aspectes que determinen la seva mida adquireixen valor les dades procedents de l’ús i servei que ofereixen als individus col·lectivament. En aquesta categoria de coses es tenen en compte tant els fets compartits com el valor simbòlic i significatiu que li atorga la comunitat. Un exemple d’aquest tipus d’elements, tant per la seva magnitud com per l’ús col·lectiu que li donem, podem trobar-lo en el caràcter representatiu dels monuments o en instal·lacions i sistemes públics com el transport.
El disseny intervé en la planificació i configuració de totes aquestes coses perquè ens ajudin en les nostres activitats, afavorint les interaccions i oferint oportunitats per transformar i canviar el nostre entorn vital. Costall i Dreier emfatitzen la necessitat d’entendre el disseny com un procés que fomenta les relacions entre la gent i els objectes i que proposa canvis per millorar-les. El futur de les coses quotidianes està determinat, segons Norman, per la seva capacitat de satisfer les necessitats de l’individu i de la societat.