4. Ergonomia

4.10. Entorn vital i experimental

Des d’una perspectiva ergonòmica, la implementació dels conceptes bàsics que articulen l’estudi i anàlisi de la disciplina es pot estendre a tots els àmbits de relació de les persones. Per tant, l’aplicació de coneixements i principis ergonòmics al disseny d’objectes i espais d’interacció ens brinda oportunitats per millorar les condicions generals de la vida dels individus.

Des d’una perspectiva global, McCormick considera que les diverses característiques presents en el nostre entorn vital tenen un paper important en la configuració de la nostra qualitat de vida, fonamentalment perquè determinen com podem dur a terme les nostres activitats. Tot el conjunt de característiques s’interrelacionen entre elles, influenciant les nostres maneres d’actuar i les nostres experiències quotidianes. Però, al mateix temps, també ens adonem que els diversos àmbits que influeixen en el nostre comportament presenten diferències entre ells. Unes diferències contextuals que estan determinades pels components que prioritàriament influeixen en la nostra activitat i pel nombre d’individus que han de compartir aquests espais comuns d’interrelació.

«El hombre sólo conquista el espacio dividiéndolo, organizándolo y atrayéndolo hacia sí, materializando sus subdivisiones

En l’estudi psicològic de l’espai que realitzen Moles i Rohmer, aquesta afirmació és utilitzada per distingir com els individus s’apropien de l’espai que els envolta en funció de les diferències que s’estableixen en les seves vivències. Aquestes tipologies, que els autors denominen coquilles, s’estructuren a partir de dos aspectes principals: d’una banda, la configuració física espacial i la seva formalització objectiva, i de l’altra l’espai cultural i de relacions socials, de característiques fonamentalment subjectives.

Font: McCormick (1980, pàg. 360)

En l’ampli context d’experimentació, des d’una perspectiva ergonòmica influeixen un conjunt de factors que determinen i defineixen els aspectes del nostre entorn vital i, per tant, la valoració de les nostres experiències i de la qualitat de vida que ens ofereixen els nostres entorns. McCormick proposa una classificació similar en funció del tipus de relacions que establim amb els espais que ens envolten. El criteri per diferenciar els espais socials d’interacció es basa, en aquest cas, en el grau de definició dels elements que participen en el tipus de relacions que es generen:

  • més executives en els dominis propers (objectivitat de l’acció),
  • més valoratives en àmbits de caràcter social (subjectivitat de l’acció).

Però hem de considerar aquestes dimensions com unitats interactives de diferent escala. En cadascun d’aquests espais escalars influeix allò proper i allò llunyà i, de la mateixa manera, hi participen els aspectes objectius i subjectius que guien i orienten la nostra activitat. Aquesta distinció permet considerar un conjunt de variables que poden ajudar-nos a entendre quins aspectes poden ser més rellevants per estudiar i analitzar els diferents contextos.

La classificació d’aquests contextos, des del més proper al més allunyat, s’estableix a partir dels nivells d’interrelació amb les coses i les persones, des del nivell més íntim i proper als espais personals i els àmbits socialitzats. En tots ells podem distingir característiques «independents» de l’entorn, considerat com a context global, i les valoracions «dependents» que realitzen les persones dels seus espais vitals.

Però en cada nivell d’intervenció cal determinar el conjunt de criteris rellevants perquè no tots participen ni tenen els mateixos efectes en totes les situacions. Entre els criteris independents que hem de tenir en compte podem enumerar:

  • configuració de l’entorn físic concret (composició i distribució del mobiliari i accessoris);
  • característiques estructurals de l’espai (dimensions, distribució i connexions de l’espai: portes, finestres i passadissos);
  • entorn ambiental, interior i exterior (temperatura, il·luminació, nivell de soroll);
  • característiques dels espais comuns que fomenten diferents tipus d’activitat (botigues, jardins, espais d’esbarjo, serveis de transport).
Passadís descendent des de la Sala 6, Museu Soumaya (Ciutat de Mèxic). Font: Wikimedia.

Les opinions dels individus, les seves valoracions subjectives, ens aporten informació per comprendre la manera com realitzen les seves activitats i com valoren cada situació. Les dades que ens proporciona aquesta informació són rellevants per conèixer l’experiència quotidiana de les persones, els seus hàbits i els seus patrons d’actuació. Segons McCormick, els aspectes del nostre entorn vital que valoren les persones són:

  • Comoditat física: correlació morfològica entre objectes i persones.
  • Confortabilitat ambiental: temperatura, llum, so…
  • Adequació dels espais físics: treball, oci, esport…
  • Proximitat als llocs i mobilitat entre ells.
  • Estat personal (físic i emocional) i seguretat.
  • Interrelacions individuals i socials.
  • Valoracions estètiques, econòmiques i personals.

En cadascuna d’aquestes variables dependents s’estableixen un conjunt de preferències personals que difereixen d’uns individus a uns altres i, per això, cal considerar la diversitat d’entorns vitals possibles. L’aplicació de l’ergonomia al disseny no consisteix, però, en una simple aplicació de guies o models predeterminats per dissenyar coses amb un cert sentit comú. Si volem tenir en compte la variabilitat humana hem d’aplicar criteris que ajudin els dissenyadors a projectar les interaccions de manera més adequada, des dels nivells més específics i personals, fins als més generals i públics.