3. Antropometria

3.2. Les proporcions humanes

Des de l’antiguitat, egipcis, grecs i romans van utilitzar diferents tipus de sistemes relacionals que empraven com a pautes i com a models per dimensionar els objectes i els estris que elaboraven. Aquests models i pautes es van utilitzar principalment per projectar diversos tipus de construccions, i fins i tot per estructurar les trames urbanes que ordenaven les ciutats. Per aquesta raó, filòsofs, arquitectes i artistes van establir sistemes basats en estudis del cos humà, en les seves dimensions i en les seves proporcions. Va ser el filòsof grec Protàgores qui va enunciar que «l’home és la mesura de totes les coses». Però, malgrat l’interès present en el món clàssic, al llarg de la història no es va arribar a formalitzar una metodologia científica que estructurés una disciplina autònoma. Serà en el segle XIX quan el matemàtic belga Adolphe Quételet conformarà i definirà l’antropometria com a disciplina.

Un dels models o pautes conegudes a l’antiguitat, el cànon de Policlet aplicat a l’escultura, ha arribat fins als nostres dies. Canon és un terme grec que deriva de la paraula canya, fent referència a la vara que s’utilitzava com a regla o unitat de mesura. Policlet va redactar al segle V a. C. un tractat d’escultura que va titular Kanon. En el text s’establia un sistema de relacions proporcionals al cos humà. Utilitzant els principis de simetria, equilibri i disposició, va definir unes relacions harmòniques del cos humà que va estructurar a partir de la mesura del cap. Un cos humà ben proporcionat havia de tenir una alçada de set mides del cap. Amb aquests principis va relacionar les diferents parts del cos harmònicament, tant entre elles com amb tot el conjunt. El cànon va néixer com una necessitat per proporcionar un sistema representatiu que ajudés els artistes –escultors principalment– a crear figures segons l’ideal de bellesa clàssic.

L’escultura del Dorífor resumeix les principals aportacions de Policlet i, per això, serà considerada en el món clàssic com un exemple natural de les proporcions humanes.

Vitruvi, enginyer i arquitecte romà, va escriure al segle I a. C. un tractat d’arquitectura que recollia la tradició grega i romana de les proporcions humanes i la va traslladar a l’arquitectura per crear dissenys d’edificis i de construccions civils. Aquest tractat serà recuperat mil cinc-cents anys després per Leonardo da Vinci en els seus estudis del cos humà. Leonardo sintetitzarà en l’home de Vitruvi les proporcions harmòniques del cos humà. Un dibuix humà que presenta dues figures geomètriques, un quadrat i un cercle, que emmarquen un individu amb les extremitats sobreimpreses i en dues posicions diferents. Leonardo, com en el període clàssic, torna a situar l’individu en el centre de l’univers i posiciona l’ésser humà com a principal referent per a tota la producció tècnica i artística de l’època.

La recuperació del sistema proporcional humà i dels diversos sistemes matemàtics i geomètrics que emanen de la pròpia naturalesa, com la secció àuria i la successió de Fibonacci, seran una de les principals aportacions del Renaixement a la cultura moderna. Una de les aportacions més significatives de l’època serà la de Dürer, que va sintetitzar les tradicions teòriques i pràctiques en el seu tractat De las medidas. En el text, l’autor recull i combina ambdues tradicions per establir metodologies i per implementar en les diferents disciplines artístiques les proporcions i els moviments humans. Alguns teòrics, com Pheasant, consideren aquestes aportacions com les precursores disciplinàries de l’antropometria científica.

Però haurem d’esperar fins a mitjan segle XX per trobar una nova proposta d’articulació de tot el sistema constructiu humà a partir d’un model basat en les dimensions dels individus. Serà Le Corbusier, l’arquitecte francès, qui elaborarà una proposta proporcional de mesures que aplicarà a l’arquitectura i també a tots els objectes relacionats amb els espais arquitectònics. Una idea que proposarà una idealització de les mides humanes a la qual anomenarà Le Modulor [‘el Modulor’].

El Modulor estableix un doble sistema de proporcions (la sèrie vermella i la sèrie blava) que es basa en el nombre auri i en la successió de Fibonacci. Presenta les mides d’un individu a partir del melic i amb un braç estès verticalment. Le Corbusier considerava que l’ésser humà era la raó que podia articular totes les coses i, per tant, el principal criteri que s’havia d’utilitzar per resoldre els diferents problemes.

En l’àmbit del disseny serà el nord-americà Henry Dreyfuss qui el 1955 publicarà Designing for people, on va destacar la importància dels aspectes dimensionals, físics i psíquics dels éssers humans per al món del projecte. Dreyfuss i el seu equip de dissenyadors van promoure l’estudi del que van anomenar factors humans i la seva aplicació a la producció industrial d’objectes; per aquesta raó, es consideren els principals impulsors i pioners de l’aplicació en el disseny dels factors humans.

L’equip de dissenyadors de l’estudi de Dreyfuss va crear dos models humans arquetípics que van anomenar «Joe» i «Josephine» per reflectir l’individu típic americà. Aquests models van ser i són utilitzats encara avui per desenvolupar els dissenys de molts aparells, elements de transport i objectes de la vida quotidiana.